A La truita, una parella que s’acosta a l’edat de jubilació acaba de mudar-se a un petit poble per obrir-hi una petita fleca ecològica. Casa nova, vida nova, diuen. Un diumenge, reuneixen les seves tres filles i les parelles respectives per l’aniversari del pare.

La filla mitjana, però, arriba amb un peix: una truita. Lactopescovegetariana, no menjarà la vedella que ha preparat la seva mare amb tant d’amor. De fet, és principalment d’això que parlaran. Per què no fa com tothom? Què significa “tenir conviccions”? I conviccions de què, exactament? És adequat defensar les nostres conviccions quan fan mal als altres?

Mentrestant, el pare té un anunci important a fer. Segons explica el seu autor, a La truita “volia parlar d’aquells en què no ens fixem, en els quals mai no ens interessem, invisibilitzats no per qüestions polítiques (que és el que fem amb els violents, els bojos o els pobres), sinó simplement per omissió, per falta d’interès. Aquells que, de generació en generació, pensen en el món, intenten representar-lo o representar-se’l, però que finalment no ho fan mai”.

La truita parla d’amor, de menjar, de família, de mort, d’amor, de generacions, de valors universals, de comunitarisme, d’avui en dia. La seva implacable estructura està formada per tres parts: entrant, segon plat i postres.